Aquesta és la meva reflexió. Tenim els medis humans i tecnològics perquè així sigui. N’hi hauria d’haver prou amb el pre-diagnòstic i la prevenció. Probablement amb els protocols establerts, i en la majoria dels casos, així és, s’acostuma a detectar d’una manera precoç, però malauradament no en tots. I aquest “no en tots” són vides humanes, trencades i malmeses per uns tractaments agressius i sovint inertes.
Conec diverses dones sotmeses a tractament preventiu abans de desenvolupar el càncer, que amb una prova innòcua i molt econòmica (la citologia), s’han estalviat un calvari mai agradable i sovint infructuós. Les nostres mares han après la importància de passar revisions annuals i ara, l’Administració ens diu que cada tres anys és suficient.
La frustració ve quan segueixes els protocols establerts per a l’Administració, i essent un ciutadà “model” se’t pixa el sistema. El meu cas: amb 40 anys el diagnòstic és d’un càncer de coll d’úter metastàssic a pulmons. Això significa un estadi VI B, que, al seu torn, vol dir que està lluny, molt lluny de la sanació.
La primera queixa: feia tan sols un any que havia passat la revisió pertinent que el protocol marca cada tres anys. Segona queixa: alerto que a una familiar propera li han fet tractament preventiu, m’expliquen que el problema no és genètic sinó víric; alerto que amb 18 anys he passat el famós virus del Papiloma humà i la resposta és que tot està correcte. Tercera queixa: tinc molèsties que faig saber a la meva metgessa de capçalera i a la meva ginecòloga, i apareixo a urgències fins a tres vegades. La resposta dona per una novel·la per entregues, però resumint, considero que no se m’escolta i inclòs se’m maltracta. Fins a 7 metges em veuen i m’exploren i ningú detecta res, i a ningú se li acut fer una citologia (recordo: prova innòcua i molt econòmica).
Al final el diagnòstic arriba de rebot, d’una manera casual. D’això ja fa catorze mesos, 9 sessions de quimioteràpia, 10 de radioteràpia, dotze setmanes d’assaig clínic, una perruca, 7 TACs, 4 RNM, una gammagrafia òssia, 7 radiografies, un PET-TAC, mil cinc-cents anàlisis de sang, 12 quilos, un ingrés per baixada de defenses, una tanda d’injeccions pro-defenses, una altra tanda d’injeccions de vitamines, litres i litres d’ozó, cremes, antibiòtics, cortisona, analgèsics, protectors per l’estómac, gotes per anar de ventre, medicaments per tallar la diarrea…., i sobretot, molta incertesa. Avui m’han demanat una RNM del cervell.
Estic preparada pel que pugui venir, però no estic segura que el meu entorn proper ho estigui. Estic aprenent a viure en la malaltia, amb aquesta discapacitat que significa patir un càncer agressiu i avançat. Però és molt difícil i la meva gent ho passa molt i molt malament.
La meva malaltia no és culpa de ningú. M’ha tocat viure-ho i no em planyo per això. De totes maneres, crec fermament que s’hagués pogut evitar. Aquesta carta és una crida a les Administracions i als professionals de la Sanitat Pública per intentar evitar a d’altres dones, que no a mi, el calvari que estic sofrint.
Premià de Mar, a 12 de maig de 2008.